MIGUEL
Girona
@sectordelcolor
Solitud no volguda, és un dels projectes socials que formen part d’aquesta #7a EDICIÓ de monar’T.
Aquest sorgeix fruit de la necessitat detectada des del SBAS Santa Eugènia Dins del projecte d’acompanyament, “Aquí i Ara”,
Des del primer moment vaig pensar que era un molt bon tema per treballar i a més segons el meu punt de vista, és un problema molt greu de la nostra societat que sempre acaba quedant invisibilitzat.
Alhora que un tema interessant, vaig pensar que era tant o més complicat plasmar un concepte com aquest en un sol mural. Des del primer moment vaig tenir algunes idees de cap a on tirar, però al final res sòlid.
La part bona és que no estava jo sol per pensar, al ser un projecte social, aquest mural es va començar a gestar entre el grup de serveis socials amb persones afectades per la soledat no desitjada i jo. Aquest grup es reuneix cada dues setmanes a can ninetes, i fan sessions en les quals comparteixen les coses que els amoïnen, s’aconsellen mútuament i sobretot riuen i s’ho passen bé, aconsegueixen desconnectar de la seva realitat, que moltes vegades no és un lloc agradable.
Vaig assistir a una d’aquestes sessions, els vaig conèixer, i van compartir amb mi les seves experiències. D’aquesta manera vaig poder tenir una imatge molt més clara de la problemàtica, o si més no, testimonis directes i no només conceptes genèrics.
D’aquesta manera vaig acomiadar-me d’ells, amb una sèrie de notes que vaig recollir en una llibreta, i a partir d’aquí i després d’una sèrie d’esbossos bruts en un foli, vaig anar definint una mica un concepte.
Hi va haver una idea que es va repetir vàries vegades, que va ser la de la impossibilitat d’avançar, frases com: “estar immobilitzat”, “com si volgués sortir i no puc”, “com estar en un pou molt profund i no poder sortir”. També d’altres feien referència al silenci, molt de silenci. Recordo paraules textuals d’una de les noies del grup, “Un silencio antronador”.
A poc a poc vaig anar treballant la idea, passant del paper, al digital, i la cosa va anar agafant més forma. Al centre de la composició hi havia d’haver un rostre de persona, la persona qui pateix la soledat. Al voltant d’aquesta hi ha un roser, que representa aquest obstacle per sortir de la situació en què es troba la persona. Una barrera física per representar una barrera mental. El roser és una planta que ens regala unes flors precioses, però que té unes tiges plenes d’espines afilades que ens tallen si intentem tocar-les sense anar amb compte.
Finalment per tancar la composició a la part superior hi ha el silenci, o la representació d’aquest. Amb una persona solitària asseguda en un banc a la part dreta, i una altra davant del mar a la part esquerra. Una referència clara al grup de serveis socials, ja que la majoria d’ells venen de fora, i es veuen moltes vegades en situacions de soledat a la força. Les siluetes del mural podrien ser ells per un costat, i els seus éssers estimats a milers de kilòmetres, per l’altre.